Vaig començar la setmana sortint del port de Roses (foto anterior), passant per la platja dels Palangrers, de sorra fina, deixant a l’esquerra el Castell de la Trinitat del segle XVI, que té forma d'estrella de 5 puntes.
Voltant el far
(foto amb el castell darrera) construït l’any 1864 durant el regnat d’Isabel
II, que es troba a 24 metres sobre el nivell del mar i que fou electrificat
l’any 1921 amb una làmpada incandescent de 500 watts.
El camí de ronda, que es fàcil de seguir amb les
marques del GR92, comença a punta de la
Poncella, està molt ben arreglat i permet gaudir d’alguns afloraments
rocosos singulars de marbres blancs amb vetes, d’elevat interès geològic.
La primera platja que vaig arribar és la del Racó
de Canyelles i, just al costat, està la de Canyelles Petites, de sorra fina i molt agradable (foto 2019).
Al davant hi ha un illot format per diverses roques (Els Brancs), punt de descans d’aus que,
amb les ales obertes de cara al sol, s’hi assequen les plomes.
Després de dos sortints rocallosos anomenats puntes de l’Omella i de l’Ullastrell, vaig arribar a la platja de l’Almadrava i la de les Canyelles Grosses (foto), que està allunyada 5 km. del centre de Roses.
Per sortir de la platja de l’Almadrava vaig agafar un
tram d’escales del carrer Tiziano, el qual està quasi al final de la platja, i
seguint les indicacions del camí de ronda, es passa pel carrer Gauguin, on la
seva última casa dóna entrada al Parc Natural del Cap de Creus, el primer Parc
Natural marítim-terrestre de Catalunya. La seva superfície erosionada,
articulada en penya-segats, illots, puntes i algunes cales, ofereix una bellesa
natural única.
Després de punta de l’Almadrava, que era el lloc on els pescadors de Roses es
van convertir en uns grans especialistes en la captura de la tonyina ja fa uns
quants segles, ve un tram amb penya-segats, roques escarpades, vegetació de
pineda i d’arbust típicament mediterrània i, passant per la Figuerassa (foto), Rec
d’en Bartolí, port del Reig i cala de Mosques, vaig arribar a punta Falconera.
Aquesta punta fou ocupada per
militars fins a principis dels anys noranta pel seu interès com a enclavament
estratègic amb domini visual de la badia de Roses. Per això, existeixen una
sèrie de galeries subterrànies que afloren a la superfície a través de búnquers,
construïts al final de la guerra civil amb previsió que els republicans
poguessin arribar per via marítima, però que mai van ser utilitzats.
Seguint el bonic corriol de pedres que puja i baixa entre pinedes i penya-segats arran de mar, es passa per cap Falcó i cala del Lledó, (foto 2016) de pedres, aigua cristal·lina i una font, on encara es pot veure, arran d’aigua, l’embarcador i la rampa per on es baixava el marbre que se n’extreia de la seva pedrera i que es transportava per via marítima a Roses.
Després d'una forta
però curta pujada, vaig passar pel cap Trencat (foto anterior - any
2015), que rep el nom gràcies a la fragmentació de roques que han anat
desprenent-se i caient a l’aigua, cala
Murtra (foto), amb forma de ferradura, és nudista i
té sorra, grava i roques, cap Blanc, cova de les Bruixes, cala
Rostella, nudista amb la sorra gruixuda i envoltada de pins (foto 2019 amb
el Cap de Norfeu darrera), i al final de la pujada seguint les marques del GR,
s'arriba a punta del Turment, des d'on s'afigura tota la Badia de
Montjoi.
Davant d’aquest tram de costa, hi ha nombroses roques
submergides molt a prop de la superfície de l’aigua i que han estat causa, des
dels inicis de la navegació de la Mediterrània, d’embrancaments i enfonsaments
de vaixells, avui un atractiu pels submarinistes.
Només queda cala Calis (de grava i una mica de sorra), al costat, després
d’una primera casa, d'on es troba el famós ex-restaurant d’en Ferran
Adrià, El Bulli (2 fotos), ara reconvertit en museu, a l'entrada de cala Montjoi.
Voldria felicitar a l’Ajuntament de Roses pel manteniment del Camí de Ronda: baranes, branques d’arbres i arbustos, neteja, etc. en tot el seu recorregut d’aquest tram tan transitat des de Roses fins Cala Montjoi.
Pujant unes poques escales del
final de la platja, vaig agafar la carretera de terra apta per a vehicles
durant uns 700 metres i, seguint les marques grogues, ve un desviament que em
portà cap a punta de la Ferrera (foto 2015).
A partir d’aquí, el camí va
vorejant la costa passant per Cala
Calitjàs (foto 2015), nudista i de grava i còdols plans, platja
d’en Gandalla i cala del Pi Ros (cala del Pi de Roses) - les dues
petites.
A continuació ve la platja de la Pelosa (foto 2015), de sorra i amb barquetes.
Després de la garita reformada que es veu a la foto, que va servir per vigilar els presoners confinats durant la guerra civil, venen les cales de la Oca i de Llumanera, les dues de molt difícil accés, en el moment que es comença a pujar cap el coll del Canadell, punt d’entrada al promontori rocós, declarat Reserva Natural Integral, que s'anomena Cap de Norfeu.
A
l’any 2019, el 2021 i el 2022 també, un cop passades aquestes dues cales, vaig seguir
els senyals del GR92 per pujar directament al Coll de Canadell.
Seguint per un corriol carener que puja dret fins al
cim de la muntanya, vaig arribar fins la torre
de Norfeu (foto), construïda l’any 1598 com a torre de guaita i defensa de
les cales Joncols i la Pelosa.
El camí planeja ara pel llom de la península. A mig
camí hi ha una bifurcació i vaig agafar el trencall de la dreta cap el cap Gros o punta de Norfeu, on es troba
un mirador: punta Prima, que permet
veure perfectament, cap a un costat, la Badia de Montjoi (foto) i, cap a
l'altre, la Badia de Jóncols (2 fotos).
A l'arribar a la
carretera, a la dreta es troba la baixada fàcil però llarga, a cala
del Canadell, nudista, de còdols, graves, aigües transparents i amb
les restes d'un forn de calç que havia servit per treballar la roca del Cap de
Norfeu.
Altre
cop a dalt, vaig agafar el caminet que surt entre 2 pals petits de
fusta que, amb un parell de baixades i pujades, porta al puig del Canadell, amb una esplèndida panoràmica de Cala Jóncols (foto 2019).
Ja de baixada i cap al final del camí hi ha unes escales i, a la dreta mig amagada, una font (foto) on es reunien els pescadors de Roses i de Cadaqués.
Des
de Jóncols fins a Cadaqués hi ha 6 km.
Per sortir de Cala Jóncols vaig pujar per la riera i, al
primer desviament a la dreta, seguint les marques del GR, i després d’una porta
tancada (es passa pel costat) (a l’any 2018 estava oberta, però al 2021 i al 2022 la porta tornava
a estar tancada), es puja primer per una pista i després per
un corriol de pedres amb fort pendent cap al coll de Sa Cruïlla, creuant un cop la
pista i passant al costat de parets de pedra seca.
A l’any 2018, al 2019, al 2021 i al 2022, un cop a dalt de tot, vaig seguir per la pista que passa pel Pla de la Figuera fins Cadaqués, amb unes esplèndides vistes de Cadaqués i el Cap de Creus (foto), excepte cap al final que va tallant algunes corbes (senyalitzat amb les marques GR).
RUTA INICIAL: Un cop a dalt de
tot, vaig seguir la pista que passa pel Pla de la Figuera fins a trobar
una casa a l’esquerra, per agafar un camí que passa per la barraca de la Pedrera.
Després, anar seguint el filat
del terreny de la masia Can Sala que
porta cap a un camí més ample que passa per Sa Planassa i baixa a punta
Prima i a punta des Meros amb la cova
de Sa Surada. De tota manera, no vaig arribar al mar sinó que, seguint el
caminet del rec des Crostonet i
anant travessant camp a través per diferents murs de paret seca, em va portar a
punta de Calanans amb el seu far
(foto) que, des de l’any 1856, vigila la Badia de Cadaqués.
A
l’any 2020, entrant a Cadaqués vaig mirar enrere cap el far de Calanans i vaig
fer aquesta bonica foto i també aquestes altres amb una imatge que no et canses
de fotografiar (total 4 fotos).
La primera que
em vaig trobar va ser la cala de Pius V,
de grava i còdols plans i amb una capella a 150 metres riera amunt.
Després venen la platja de Sa Conca (nudista), la platja de
Sortell, amb la seva illeta enganxada, les platges de la Cova dels
Capellans (de sorra i grava), Es LLané Petit (amb una bonica torre i
més grava que sorra) i Es Llaner Gran, de còdols plans, grava i una mica
de sorra, una de les més grans platges de Cadaqués i, també, on la família
Dalí tenia la seva residència (abans que el pare fes fora a Salvador Dalí
per anar amb una dona casada: Gala).
Passada la punta d’en Pampà, amb la casa Surroca que té la façana de pissarra, comença el carrer de la Riba, amb el seu porxat (foto).
Davant tenim la primera de les cales que formen el nucli urbà, port Alguer o Portdoguer (foto), de sorra i una mica de grava i amb la coneguda església de Santa Maria del segle XVI darrera mateix i, després de passar la torre medieval d’Es Baluard, arribem a la cala d’Es Portal i la platja Gran, separades per la riera, totes amb poca sorra, còdols i grava, La Plaja, Es Poal (còdols plans sobre la sorra) i Es Pianc, de sorra fina.
A Cadaqués en concret, vaig agafar el passeig
Víctor Rahola de Cadaqués, que va paral·lel a l'aigua i que passa per les cales
Ses Oliveres (amb rampa d'avarada i bar a l'estiu) i del Ros (de
sorra i amb quatre bancs de pedra al costat).
Des d'aquí surt un corriol molt bonic i
fàcil, vorejant murs de pedra seca i marcat com a camí de ronda que
envolta la costa d’en Baromá i
la punta de ses Forques fins la
platja de Pere Fet, de sorra i grava.
Després el camí segueix per cala S'Arenella, amb el seu embarcador, i cala Confitera. Just davant es troba l'illot de s’Arenella (foto 2023), amb tres o quatre cases i una torre de vigilància reformada.
A continuació ve la punta de Sa Lludri (foto 2023), la platja d'en Sanés, de
grava i còdols, es Caials, també de grava i còdols, amb una roca
convertida en un mini embarcador al altre banda, i el Racó d’en Bofill.
A l’any 2023 vaig seguir cap el nord per el carrer Punta
de Soliguera i, just al passar l’única casa a la dreta i un transformador elèctric,
cam a través per un tram molt curt, vas a parar al Camí de Ronda que passa per
davant de las cases del carrer Passatge de la Illa de Portlligat i amb vista directa a les cases de l’altre
banda: Portlligat (foto).
Es passa per un parell de caletes, la primera s’utilitza
per passar en caiac cap a la illa, i la segona es diu la Platja d’en Pep Ton.
El camí segueix fins el final de la península i després dona la volta per tornar per l’altre banda per arribar a la platja de Calders (foto).
Al final de la cala hi ha una bifurcació, la de la
dreta es dirigeix cap a Portlligat, i cap a la esquerra et porta de nou cap a Cadaqués
(al costat de la Ermita de Sant Baldiri.
Després del pàrquing que hi ha davant la
Ermita, surt el trencall que baixa cap el Passeig Riba des Poal davant mateix de
la Platja des Poal.
Total d’aquest recorregut fet des de l’hotel Nou Estrelles
i fins arribar al mateix origen, son 7 km. i 250 metres de desnivell acumulat (unes
2,5 hores tranquil·lament).
RUTA DE L’ANY 2014: Si es segueix el carrer que trobem
es va cap a Portlligat amb altres petites caletes però aquesta vegada no
vaig anar-hi i vaig tornar enrere. Per no repetir el mateix trajecte d'uns
4 km. que havia fet, al final de la cala Caials, vaig agafar el carrer
de la dreta que surt després de tota la cala. A l'arribar a un encreuament que
davant està tallat, vaig girar a la dreta per un carrer sense asfaltar per
agafar, després, un altre carrer a l’esquerra que em va portar davant de la cala
d’en Ros i, d’aquí, agafar el passeig Víctor Rahola cap a Cadaqués de nou.
Degut a la seva ubicació, Cadaqués té un encant especial, sempre va viure de cara al mar i donant l’esquena a la resta de la comarca. Ha sigut el lloc preferit d'una bona part de la burgesia catalana i també de molts artistes nacionals i estrangers, escriptors, músics, pintors i un llarguíssim etcètera.
L’única
carretera que hi arriba és per el Coll de Perafita i va ser construïda a finals
del segle XIX.
A més de l’església de Sta. Maria amb el retaule de 23 metres dedicat a la Verge de l’Esperança (fotos 2022), per la tarda oberta de 16 a 18:45 hores, hi destaquen el casino de L’Amistat (foto), societat creada l'any 1857, les diferents cases d’indians: Serinyana (foto), Pont i Rahola; i també el casc antic, un recinte emmurallat d’origen medieval on vaig poder trepitjar l’antic paviment del poble, anomenat rastell (foto), extret de les mateixes platges.