diumenge, 3 de maig de 2015

13ª etapa - Llançà / Colera / Portbou (a l'any 2014 també Cerbère)


13a ETAPA – LLANÇÀ / COLERA / PORTBOU – 22 KM. – ALÇADA ACUM.: 1089 metres – de 9 a 16 hores (4,30 hores)



Les següents platges de Llançà que es passa pel bonic camí de ronda i que vénen a continuació de les descrites en l'etapa anterior són la de Les Tonyines (foto), la Farela, de sorra gruixuda, les Titarolites, Morer, de l’Embarrill, i d'en Poch, les dues primeres de sorra gruixuda i les altres dues de grava.


Seguint el camí de ronda es passa per punta del Morer i les platges de les Carboneres i de la Gola (foto), de grava i que estan just al costat del Puig del Castellar (foto), una antiga illa ara unida a terra per fer el Port de Llançà a mitjans del segle passat.



Una mica més a l'interior es troba la capella de la Mare de Déu del Port (foto any 2015), construïda el segle XVII per Joan Tesserres, després d'una promesa que va fer a alta mar, al patir un temporal molt fort.


A continuació ve l’extensa i ample platja del Port que és de sorra molt gruixuda amb un ampli passeig empedrat i, al final, vorejant un petit embarcador i passant unes escales, un carrer al costat del búnquer Argilera. La construcció de búnquers en aquesta zona va ésser realitzada durant l’època franquista però la gran majoria mai es van arribar a utilitzar. 

Segueix un caminet molt maco que passa per la zona de L’Estany i les petites platges de L’Argilera (de pedretes), d’en Jordi, L’Alguer i Sota del Parador i, per un camí enganxat a la carretera, arribes a la platja de Grifeu, plena d'edificis i serveis. Totes aquestes platges, des de la d'en Jordi, són de sorra més fina i clara que la resta. 


Al final d’aquesta platja, pujant unes escales, vaig passar per un petit tram de carretera on, al final, hi ha unes altres escales que baixen a les platges de sota d’en Canals, del Cros i de Canyelles (foto 2016), totes tres enganxades i amb la sorra gruixuda i, aquesta última, molt més llarga.


Deixant les marques del GR vaig agafar un caminet de pedres a la dreta que porta a punta de Canyelles, on hi ha un búnquer i una galeria subterrània i, passant per cala Bramant, molt petita, arrecerada  i nudista, i les platges del Rastell, del Futaner i del Cap Ras (les tres nudistes, molt petites, amb graves i sorra gruixuda), s'arriba a punta de Cap Ras, límit del termes municipals de Llançà i Colera, i just a sota les illes Plana i Rodona (2 fotos 2016).








Vull felicitar a l’Ajuntament de Llançà per posar a totes les 23 platges del seu terme municipal, el cartell amb el nom de cada una d’elles i, en alguns casos, explicacions sobre les mateixes.
Tot aquest tram és totalment salvatge, molt natural i amb uns quants búnquers més. L'altra banda, que dóna a la Badia de Garbet amb Colera al fons, hi ha punta del Borró i les platges de les Assutzenes o dels Borró (d'Enfora, del Mig i de Dins) (foto), totes nudistes, d'aigües turqueses i sorra fina (la primera una mica més gruixuda). Un tram meravellós.
Quasi a continuació ve la platja de Sota d'en Mavata, de graves i còdols però també molt tranquil·la. Seguint el llarg corriol entre pinedes i una petita pujada fins la carretera, vaig arribar al camí que segueix a la dreta per baixar a la platja del Garbet (foto 2016), força gran i de grava de tons grisos. Entrant a mà dreta tenim la roca Cavall Bernat.

Després de travessar la platja per la sorra, ve un tram de pedres per sobre l’aigua que passa per port de Joan, amb la sorra gruixuda i un antic embarcador amb una pineda i una
gran quantitat de vinyes darrera (foto).




Seguidament, el camí enganxat al mar però a certa altura, puja unes escales per seguir un tram de pista i, a la dreta, surt un corriol que passa per cala Carbassó, de graves i còdols (foto 2016).

Després ve una forta pujada de pedres sense senyalitzar a la vora d'uns penya-segats i, a dalt de tot, trobem una esplanada amb un parell de canons de ferro (foto amb la platja del Borró i Llançà al fons) i amb l’Illa Grossa (foto 2016) a sota.




El corriol de la dreta que vaig seguir enganxat al litoral va baixant, primer suau i més tard més empinat, cap al port de Colera (foto). A l'arribar a baix es travessa un petit pont de ferro i ja estàs al nucli de la població.



A l'any 2014 vaig dormir a l'Hotel La Gambina ** / Pg. Maritim, 5 / Colera


A Colera hi destaca l'espectacular pont elevat del tren de l’any 1877 (foto), la seva església, encara que les cases que l'envolten (foto) no la deixin fotografiar, i les platges de Colera, de les Barques o dels Pescadors (amb el seu petit port al costat), dels Morts i d'en Goixa (les dues enganxades i totes tres de graves i sorra gruixuda).



Però el més anomenat poder sigui el monestir de Sant Quirze de Colera, ubicat cap a l'interior de les muntanyes de l'Albera (abadia benedictina) i les runes del castell de Quermancó.

Després vaig passar per la sorra de les platges dels Morts i d'en Goixa i, seguint el camí de ronda que més endavant queda tallat, deixant a la dreta roca Blanca, vaig pujar unes escales per arribar al primer carrer de la urbanització La Rovellada. Després d'un tram i d’unes poques escales de baixada s’arriba a cala Rovellada, de sorra gruixuda i graves de tonalitats marronoses (foto 2016).



Seguint el carrer enganxat a la costa (carretera de la Rovellada), es passa per punta de L’Escala (foto).






A l’any 2017, el carrer que puja de la Rovellada el vaig fer fins al final, que arriba a la nova carretera N-260 i llavors vaig agafar-la durant poc més d’1 km. Passant per dins de tres túnels (hi ha una vorera per passar els caminaires), al sortir de l’últim túnel en el moment en el que empalma amb l’antiga carretera, vaig passar per sobre d’una paret de pedra i llavors ja es troba el camí que baixa cap el bonic cementiri municipal de Portbou, empalmant amb la ruta d’anys anteriors.

Amb aquesta drecera vaig guanyar temps per poder estar una bona estona, abans d’agafar el tren que em portaria cap a Barcelona, a l’última cala de Catalunya, la platja del Pi, racó nudista dels habitants de Portbou.
El carrer va pujant molt cap a l’interior i quan s’acaben les voreres, a uns 100 metres després d'una corba, vaig veure, just on hi ha un pal de ciment, que a la dreta sortia un corriol sense senyalitzar mantenint el nivell, i que, al cap d'uns 500 metres, es va difuminant. Llavors, camp a través per la rocalla (foto 2016), vaig pujar fins al revolt de l’antiga N-260 que queda just a sobre. La carretera actual passa entre túnels.


Vaig seguir un tram de 600 metres aproximadament fins la següent corba: el coll del Frare, a 202 metres d’alçada, límit entre Colera i Portbou, amb unes impressionants vistes sobre l’estació i tot Portbou (foto).



A la mateixa corba a la dreta surt un camí ample sense senyalitzar que va cap a les antenes. Vaig passar per un dipòsit d’aigua i després, el desviament a la dreta senyalitzat, passa per unes barraques derruïdes fins convertir-se en corriol molt estret que porta a enllaçar amb el camí de ronda de Portbou, tot vorejant els penya-segats amb punta del Frare (foto).

Seguint el corriol força perdedor a dalt amb uns senyals taronges, suau de baixada amb ziga-zaga, vaig arribar a la carretera i a la corba es troba el mirador del Claper i punta de Gatillepis amb el port (foto) i la Badia de Portbou a baix.




Seguint un tram de carretera fins la nova N-260 i, passant per sobre d'una paret de pedra, es troba un camí que baixa cap al bonic cementiri municipal. Allà tenen el Memorial Passatges (foto), dedicat al filòsof i escriptor alemany jueu Walter Benjamin, que morí a Portbou l’any 1940 fugint dels nazis.


Baixant el carrer que surt del cementiri i unes escales, s’arriba a la platja Gran de Portbou (foto) de sorra gruixuda i graves, amb el seu passeig marítim al costat.



A Portbou hi trobem també l’església d’estil neogòtic de Santa Maria (foto) i les platges de Les Tres Platgetes i la del Pi, abans d'arribar al cap de Portbou.


A continuació em vaig dirigir cap a l’espectacular estació internacional de tren, construïda amb ferro i vidre, que data del 1872, per agafar el tren que em portà cap a Barcelona, final de la meva aventura (foto carrer d’entrada a l’estació).




A l’any 2014 vaig travessar la platja Gran de Portbou pel passeig marítim fins arribar a un tram que has de passar per sobre les pedres i mullar-te els peus, ja que queden arran d’aigua, fins que arriba a les Tres Platgetes amb graves i còdols i una font que quasi no raja aigua a l’última, amb una cartell que indica: Font de beu i tapa.



Després de passar una altra vegada per un tram de pedres arran d’aigua, el corriol segueix fins el mirador de la Punta del Pi i la següent baixada fins platja del Pi (foto 2016), de còdols, racó nudista dels habitants de Portbou i l’última cala de Catalunya accesible per terra.




El corriol va pujant arran de penya-segats i, després de baixar un tram, s’inicia una pujada vertical molt dura (sort de l'acompanyament de les marques grogues) cap el Puig de Cervera (foto).
A dalt, des de punta de l'Ocell, es té una vista espectacular de Portbou (foto) i de Cerbère (foto), primera localitat de la Costa Vermella. Hi ha un pal i una marca de pedra amb una creu que indiquen el punt fronterer entre Catalunya i França. També hi trobem una barraca en runes.

Agafant el corriol a la dreta es troba un cartell en francès, doncs ja ens trobem al país veí. Baixant el corriol amb força pendent seguint les marques, aquest passa per sobre la platja del Mineral (foto amb el Cap de Falcó darrera) i arriba al far solar del Cap de Cerbère (foto).







































A continuació del far surt un altre corriol a la dreta que va vorejant el mar amb unes vistes esplèndides de la badia de Cerbère (foto) i s’arriba just davant del cementiri.

Seguint la carretera cap avall es passa per sobre de la platja del Canó i ja estem al nucli urbà.
A Cerbère hi destaca la seva estació internacional (foto), enmig de la localitat i amb un vagó antic exposat just a sota (foto) i l'hotel Belvedere, amb la façana molt deteriorada entre les vies de tren a la sortida de l'estació.
Per tornar cap a Portbou vaig agafar el mateix primer tram de carretera (menys d'1 km.) i, passant pel cementiri quasi arribant a l’esplanada del far, vaig enfilar el corriol que puja cap el Puig de Cerbère (senyals blaus primer i grocs després) fins el cartell en francès al costat de dos dipòsits, amb unes espectaculars vistes sobre Cerbère (foto).
Aquí ja no vaig coincidir amb el trajecte d’anada, doncs vaig agafar la pista de la dreta que va cap el Coll dels Belitres (1 km) fins la carretera on hi ha el pas fronterer entre Catalunya i França (foto).
Cal creuar la carretera i de seguida es troba el memorial democràtic (foto) dedicat a la gran quantitat de gent que va marxar fugint del règim franquista al final de la guerra del 1939.

Seguint el camí entre uns pals de fusta i un indicador, es passa per darrera de casa Mariano i, a l'arribar a una altra casa una mica més avall, vaig agafar la pista de ciment de l’esquerra i, a la primera corba, el carrer de la dreta entre cases fins a un creuament de dos carrers que no tenen sortida per a vehicles, vaig agafar el de la dreta (Nostre Sra. De Montserrat) i, al final, surt un petit caminet que, paral·lel a les vies del tren, em portà a l’estació de Portbou, final d’etapa i del meu viatge del 2014.