Les següents
platges de Llançà que es passa pel bonic camí de ronda (encara que a l’any
2022 i el 2023 també, fins la Les Titarolites les vaig fer per la sorra i
escalant petites roques al passar de l’una a l’altre) i
que vénen a continuació de les descrites en l'etapa anterior són la de Les
Tonyines (foto anterior), la
Farela, de sorra gruixuda, les
Titarolites, Morer, de l’Embarrill, i d'en Poch, les dues primeres
de sorra gruixuda i les altres dues de grava.
Seguint el camí de ronda es passa per punta del Morer i les platges de les Carboneres i de la Gola (foto), de grava i que estan just al costat del Puig del Castellar (foto), una antiga illa ara unida a terra per fer el Port de Llançà a mitjans del segle passat.
Una mica més a l'interior es troba la capella de la Mare de Déu del Port (foto any 2018), construïda el segle XVII per Joan Tesserres, després d'una promesa que va fer a alta mar, al patir un temporal molt fort.
A continuació ve l’extensa i ample platja del Port que és de sorra molt gruixuda amb un ampli passeig empedrat i, al final, vorejant un petit embarcador i passant unes escales, un carrer al costat del búnquer Argilera (foto 2018). La construcció de búnquers en aquesta zona va ésser realitzada durant l’època franquista però la gran majoria mai es van arribar a utilitzar.
Segueix un caminet molt maco que passa per la
zona de L’Estany (amb un búnquer a la part més sortint) i
les petites platges de L’Argilera (de
pedretes), d’en Jordi, L’Alguer i
Sota del Parador i, per un camí enganxat a la carretera, arribes a la platja de Grifeu, plena d'edificis i
serveis. Totes aquestes platges, des de la d'en Jordi, són de sorra més fina i
clara que la resta.
Al final d’aquesta platja, pujant unes escales, vaig
passar per un petit tram de carretera, i on comença un carrer que surt a la dreta,
hi ha unes altres escales que baixen a les platges de sota d’en Canals, del
Cros i de Canyelles (foto 2016), totes tres enganxades i amb la sorra
gruixuda i, aquesta última, molt més llarga.
Seguint el
GR, tot recte vaig agafar un caminet de pedres que porta
a punta de Canyelles, on hi ha un búnquer i una galeria subterrània i,
passant per cala Bramant, molt petita, arrecerada i nudista,
i les platges del Rastell, del Futaner i del Cap Ras (les
tres nudistes, molt petites, amb graves i sorra gruixuda), s'arriba a punta
de Cap Ras, límit del termes municipals de Llançà i Colera, i just a sota les illes Plana i Rodona (2 fotos 2016). En algun moment vaig
prescindir de les marques del GR per “perdrem” en un espai molt verge.
Vull felicitar a
l’Ajuntament de Llançà per posar a totes les 23 platges del seu terme
municipal, el cartell amb el nom de cada una d’elles i, en alguns casos,
explicacions sobre les mateixes.
Tot aquest tram és totalment salvatge, molt natural i amb uns quants búnquers més. L'altra banda, que dóna a la Badia de Garbet amb Colera al fons, hi ha punta del Borró i les platges de les Assutzenes o dels Borró (d'Enfora, del Mig i de Dins) (foto), totes nudistes, d'aigües turqueses i sorra fina (la primera una mica més gruixuda). Un tram meravellós i arrecerat del vent i les onades.
Seguint els senyals verds i vermells, quasi a continuació ve la platja de Sota d'en
Mavata, de graves i còdols però també molt tranquil·la. Seguint
el llarg corriol entre pinedes i una petita pujada fins la carretera, vaig
arribar al camí que segueix a la dreta per baixar a la platja del Garbet
(foto 2016), força gran i de grava de tons grisos. Entrant a mà dreta
tenim la roca Cavall Bernat.
A l'any 2022, degut a la mala mar que hi havia, vaig tindre que seguir el GR92 que va cap l'interior, puja la muntanya, travessa la carretera i baixa directament cap a Colera, al costat del càmping i sota el pont elevat del tren).
Després de travessar la platja per la sorra, ve un tram de pedres per sobre l’aigua que passa per port de Joan, amb la sorra gruixuda i un antic embarcador amb una pineda i una gran quantitat de vinyes darrera (foto).
Seguidament, el
camí enganxat al mar però a certa altura, puja unes escales per seguir un tram
de pista i, a la dreta, surt un corriol cap a Rocs Blancs que passa, després de
dues baixades i les consegüents pujades, per cala Carbassó, de graves i còdols (foto
2016).
Després ve una forta pujada de pedres sense
senyalitzar a la vora d'uns penya-segats i, a dalt de tot, trobem una esplanada
amb un parell de canons de ferro (foto amb la platja del Borró i Llançà al
fons) i amb l’Illa Grossa (foto
2016) a sota.
Als
anys 2019, 2021 i 2023, vaig agafar el corriol amb la marca groga que està
darrera el canó de la dreta i que baixa molt suaument una mica més cap
l’interior i més curt, per acabar més empinat en el seu tram final fins el pont
de ferro del port de Colera.
A l’any
2023 la vista que es tenia des de aquí cap a l’altre banda de muntanya mirant
cap el nord, era molt depriment, tot estava cremat per l’incendi d’aquest estiu
(2 fotos).
El corriol de la dreta que vaig seguir enganxat al litoral va baixant, primer amb un fort pendent, després suau i més tard empinat, cap al port de Colera (foto). A l'arribar a baix es travessa un petit pont de ferro i ja estàs al nucli de la població.
A Colera hi
destaca l'espectacular pont elevat del tren de l’any 1877 (foto), la seva
església, encara que les cases que l'envolten (foto) no la deixin fotografiar,
i les platges de Colera, de les Barques o dels
Pescadors (amb el seu petit port al
costat), d'en Goixa i dels Morts (les
dues enganxades i totes tres de graves i sorra gruixuda).
Però el més anomenat poder sigui el monestir de Sant Quirze de Colera, ubicat cap a l'interior de les muntanyes de l'Albera (abadia benedictina) i les runes del castell de Quermancó.
Després de passar per la
sorra de les platges d’en Goixa i dels
Morts (foto anterior any 2018), vaig seguir el camí de ronda que més
endavant queda tallat. L’any 2018 vaig veure i gaudir d’un nou tram (foto 2021) amb
diverses pujades i baixades que porta directament a l’últim carrer que baixa a
Cala Rovellada.
Es passa per la roca Blanca
i arriba a cala Rovellada, de sorra gruixuda i graves de tonalitats
marronoses (foto 2016).
Seguint el carrer enganxat a la costa (carretera de la Rovellada), es passa per punta de L’Escala (foto).
Als anys 2017,
2019 i també el 2021, el carrer que puja de la Rovellada el vaig fer fins al
final, que arriba a la nova carretera N-260 i llavors vaig agafar-la durant poc
més d’1 km. Passant per dins de tres túnels (hi ha una vorera per passar els
caminaires), al sortir de l’últim túnel en el moment en el que empalma amb
l’antiga carretera, vaig passar pel costat d’una paret de pedra, just a sobre el port
de Portbou (foto 2019).
Llavors ja es
troba el camí que baixa cap el bonic cementiri municipal de Portbou, empalmant
amb la ruta d’anys anteriors. Amb aquesta drecera vaig guanyar temps per poder
estar una bona estona, abans d’agafar el tren que em portaria cap a Barcelona,
a l’última cala de Catalunya, la platja del Pi, racó nudista dels habitants de
Portbou.
RUTA
INICIAL: Sortint de la Rovellada, el carrer va pujant molt cap
a l’interior i quan s’acaben les voreres, a uns 100 metres després d'una
corba a l’esquerra, vaig veure, just on hi ha un pal de ciment, que a la dreta
sortia un corriol sense senyalitzar mantenint el nivell, i que, al cap
d'uns 500 metres, es va difuminant. Llavors, camp a través per la rocalla
(foto 2016), vaig pujar fins al revolt de l’antiga N-260 que queda just a
sobre. La carretera actual passa entre túnels.
Vaig seguir un tram de 600 metres aproximadament fins la següent corba: el coll de Frare, a 202 metres d’alçada, límit entre Colera i Portbou, amb unes impressionants vistes sobre l’estació i tot Portbou (foto).
L’any 2018 a l’esquerra de
la carretera i al costat d’una pista, enmig surt un corriol de baixada marcat
amb el GR92 que, amb un fort pendent, arriba altra vegada a la carretera més a
baix. Seguint, primer per darrera la tanca però més tard, al veure que era
bastant perillós, vaig anar per l’asfalt uns 300 metres.
A l’arribar a la paret de
Can Zunicus, surt a l’esquerre un corriol amb fort pendent que va a parar al
vell mig de Portbou, just al carrer (foto) que puja cap a l’estació, al costat
del mercat municipal.
A la mateixa corba a la dreta surt un camí ample sense senyalitzar que va cap a les antenes. Vaig passar per un dipòsit d’aigua i després, el desviament a la dreta senyalitzat, passa per unes barraques derruïdes fins convertir-se en corriol molt estret que porta a enllaçar amb el camí de ronda de Portbou, tot vorejant els penya-segats amb punta del Frare (foto).
Seguint el corriol força perdedor a dalt amb uns senyals taronges, suau de baixada amb ziga-zaga, vaig arribar a la carretera i a la corba es troba el mirador del Claper i punta de Gatillepis amb el port (foto) i la Badia de Portbou a baix.
Seguint un tram de carretera fins la nova N-260 i, passant per sobre d'una paret de pedra, es troba un camí que baixa cap al bonic cementiri municipal. Allà tenen el Memorial Passatges (foto), dedicat al filòsof i escriptor alemany jueu Walter Benjamin, que morí a Portbou l’any 1940 fugint dels nazis.
Baixant el carrer que surt del cementiri i unes escales, s’arriba a la platja Gran de Portbou (foto) de sorra gruixuda i graves, amb el seu passeig marítim al costat.
A Portbou hi trobem la impressionant
església d’estil neogòtic de Santa Maria (foto) i les platges de Les Tres Platgetes i la del Pi, abans d'arribar al cap de Portbou.
A continuació em vaig dirigir cap a l’espectacular estació internacional de
tren, construïda amb ferro i vidre, que data del 1872, per agafar el tren que
em portà cap a Barcelona, final de la meva aventura.
A l’any 2014 vaig
travessar la platja Gran de Portbou pel passeig marítim fins arribar a un tram
que has de passar per sobre les pedres i mullar-te els peus, ja que queden
arran d’aigua, fins que arriba a les Tres
Platgetes amb graves i còdols i una font que quasi no raja aigua a
l’última, amb una cartell que indica: Font de beu i tapa.
Després de passar una altra vegada per un tram de pedres arran d’aigua, el corriol segueix fins el mirador de la Punta del Pi i la següent baixada fins platja del Pi (foto 2016), de còdols, racó nudista dels habitants de Portbou i l’última cala de Catalunya accessible per terra.
El corriol va pujant arran de penya-segats i, després de baixar un tram, s’inicia una pujada vertical molt dura (sort de l'acompanyament de les marques grogues) cap el Puig de Cervera (foto).
A dalt, des de punta de l'Ocell, es té una
vista espectacular de Portbou (foto) i de Cerbère (foto), primera localitat de
la Costa Vermella. Hi ha un pal i una marca de pedra amb una creu que indiquen
el punt fronterer entre Catalunya i França. També hi trobem una barraca en
runes.
Agafant el corriol a la dreta es troba un cartell en
francès, doncs ja ens trobem al país veí. Baixant el corriol amb força pendent
seguint les marques, aquest passa per sobre la platja del Mineral (foto amb el Cap de Falcó darrera) i arriba al
far solar del Cap de Cerbère (foto).
A continuació del far surt un altre corriol a la dreta
que va vorejant el mar amb unes vistes esplèndides de la badia de Cerbère
(foto) i s’arriba just davant del cementiri.
Seguint la carretera cap avall es passa per sobre de
la platja del Canó i ja estem
al nucli urbà. En total des de Portbou a Cerbère, poc menys de 2 hores.
A Cervere de la Marenda hi destaca la seva estació
internacional (foto), enmig de la localitat i amb un vagó antic exposat just a
sota (foto) i l'hotel Belvedere, amb la façana molt deteriorada entre les vies
de tren a la sortida de l'estació, però recent pintada a la façana principal i,
amb unes grans vistes a la carretera i al mar.
Per tornar cap a Portbou vaig agafar el mateix primer
tram de carretera (menys d'1 km.) i, passant pel cementiri quasi arribant a
l’esplanada del far, vaig enfilar el corriol que puja cap el Puig de Cerbère (senyals blaus primer i
grocs després) fins el cartell en francès al costat de dos dipòsits, amb unes
espectaculars vistes sobre Cerbère (foto).
Aquí ja no vaig coincidir amb el trajecte d’anada,
doncs vaig agafar la pista de la dreta que va cap el Coll dels Belitres (1 km) fins la carretera on hi ha el pas
fronterer entre Catalunya i França (foto).
Cal creuar la carretera i de seguida es troba el memorial democràtic (foto) dedicat a la gran quantitat de gent que va marxar fugint del règim franquista al final de la guerra del 1939.
Seguint el camí entre uns pals de fusta i un
indicador, es passa per darrera de casa Mariano i, a l'arribar a una altra casa
una mica més avall, vaig agafar la pista de ciment de l’esquerra i, a la
primera corba, el carrer de la dreta entre cases fins a un creuament de dos
carrers que no tenen sortida per a vehicles, vaig agafar el de la dreta
(Nostre Sra. De Montserrat) i, al final, surt un petit caminet que, paral·lel a
les vies del tren, em portà a l’estació de Portbou, final d’etapa i del meu
viatge del 2014.
