A l’any 2014 des de Portbou ja vaig arribar fins a
Cerbère i tornar a Portbou per la ruta que va per l’interior, explicada a
l’etapa anterior.
Travessant la platja Gran de Portbou pel passeig marítim fins arribar a un tram que has de passar per sobre les pedres i mullar-te els peus, ja que queden arran d’aigua, fins que arriba a les Tres Platgetes amb graves i còdols i una font que quasi no raja aigua a l’última, amb una cartell que indica: Font de beu i tapa.
Després de passar una altra vegada per un tram de pedres arran d’aigua, el corriol segueix fins el mirador de la Punta del Pi i la següent baixada fins platja del Pi (foto 2016), de còdols, racó nudista dels habitants de Portbou i l’última cala de Catalunya accessible per terra.
A continuació del far surt un altre corriol a la dreta que va vorejant el
mar amb unes vistes esplèndides de la badia
de Cerbère (foto) i s’arriba just davant del cementiri.
Seguint la carretera cap avall es passa per sobre de la platja del Canó i ja estem al nucli
urbà. En total des de Portbou fins a Cerbère poc menys de 2 hores.
A Cervere de la Marenda hi destaca la seva estació internacional (foto), enmig de la localitat i amb un vagó antic exposat just a sota (foto).
També trobem un carrer ple de casetes pintades (foto) molt a prop de la carretera i, una tarima amb un dibuix de un grup de gent ballant una sardana, a la plaça principal de la vila (foto).
Sortint de l’estació es troba l'hotel Belvedere (foto), amb la façana bastant deteriorada per la part interior de les vies de tren, però recent pintada per la façana principal i amb vistes al mar i a la carretera.
Vaig dormir a l’hotel La Dorade (foto).
A l’any 2018 vaig continuar des de Cerbère per la carretera en direcció a Banyuls.
Després de les preceptives corbes per sortir del casc urbà i, al iniciar una
recta a la carretera, trobem unes escales a la dreta que baixen, just a la
sortida del túnel del tren, amb les corresponents marques de “sender litoral”.
A la dreta tenim Cap del Canadell
i el corriol, entre les vies del tren i els penya-segats, que es molt natural i
verge, però amb algun tram ben arreglat amb travesses de fusta, es passa al
costat de un grapat de vinyes (foto).
Després de diverses pujades i baixades força suaus, es veu una platja en
forma de mitja lluna: Ansa de Terrimbo
(foto) amb un accés des de el mateix camí, després de una pujada.
Vaig seguir les senyals grogues seguint el camí que passa per sobre la
platja, arribant per últim cop al costat de les vies del tren. A continuació ve
una baixada i s’arriba a la urbanització de Les Bruyeres, amb un petit embarcador davant (foto).
Al altre costat segueix el camí arran de costa, que s’enfila ràpidament
entre figueres de moro i, després de passar un càmping que trobem a la baixada,
arriba al Cap de Perafita, envoltat
de pins (foto). Aquí comença la Reserva
Marina Cerbère-Banyuls.
Al acabar el reixat que envolta el càmping, seguint les marques grogues, vaig agafar un corriol i, al primer desviament a la dreta, enganxat a la costa, es passa un petit embarcador i una platja, també en forma de mitja lluna però mes petita (foto).
Seguint el camí que envolta els jardins de un gran edifici es passa per un
altre caleta i, a continuació enganxat de nou al reixat, trobem una porta
(accés permès) que ens permet entrar a l’interior del jardí del centre mèdic /
residencia. Al primer creuament de carrers, hi ha un altre porta per sortir del
centre i des de on es te una vista perfecta de la platja de Perafita (foto).
A continuació vaig baixar unes escales de fusta i, seguint per un corriol que primer puja i mes tard, a traves de una zona boscosa, baixa cap a la platja de Perafita. Després de travessar la platja per sobre els còdols, vaig pujar unes escales que, a traves d’antigues terrasses de vinyes i, amb una petita baixada i la consegüent pujadeta a traves de una zona boscosa, ens apropa la punta d’en Cames (foto).
Després de passar per un petit pont de fusta, s’inicia una pujada que, en
enmig de un bosc frondós, es va allunyant de la costa per una forta pendent
entre parets de pedra seca, fins arribar al mirador de Cap Rederís (foto).
Seguim pujant arribant a un revolt de la carretera principal N-114 on hi ha
un esplèndid mirador (uns metres abans he trobat un altre revolt de la
carretera que baixa a la platja de
Perafita)(selfi amb Cap de la Vella
en 1er.terme i Cap de Biarra amb el
seu far al fons).
Després de la paradeta que ven vins de la zona, a la dreta surt el sender que ens baixa, enmig de unes altres vinyes, a una petita cala. A continuació ve una pista, un accés a una petita cala: Tallalauca, i al cap de poc quan s’acaba la pista, un altre cala de pedres, tot plegat molt verge en una zona denominada La Tancada (foto).
El sender s’enfila altre cop cap l’interior, deixant enrere una finca amb
unes vinyes i uns quants rucs (foto) i, a la dreta, el Cap de la Vella.
Un cop a dalt, el corriol gira a l’esquerra, davant de un antic búnquer
totalment destruït, i enseguida les senyals grogues ens indican que cal seguir
a la dreta per un camí que, amb diverses pujades i baixades, passa per grans
penya-segats en una zona denominada Les
Trois Moines (foto) i, entre mig, petites cales de pedretes, arriba a una
edificació de pedra amb una depuradora al seu interior.
Seguint el corriol cap a la dreta es passa per la zona denominada Cap del Troc i arriba al mirador de les Les Trois Moines, amb unes fantàstiques vistes sobre tota la costa. Altre cop a la pista es passa per la platja del Troc (foto).
Encara que el sender groc gira cap a la carretera, jo vaig seguir el corriol tot recta fins la baixada que va cap a la platja, però a mig camí, vaig girar a la esquerra per camins empedrats i escaletes (foto) que van vorejant la costa a traves de les cases de la urbanització. Al final, quan s’arriba a una paret de terra, sembla que el camí segueix però es nomes fins unes escales que baixant a les roques (foto), per lo que jo vaig anar cap a la esquerra per pujar unes escales que porten al carrer de sortida de la urbanització, trobant una porta tancada que vaig tindre que saltar.
Just davant hi ha una rotonda de la carretera nacional i vaig anar per la
vorera durant pocs metres per arribar a la població de Banyuls Sur Mer, on just un dels primers edificis que ens trobem es
el Laboratori Aragó (foto),
actualment un del centres d’estudi de la biodiversitat mes importants d’Europa.
El vinyer de
Banyuls s’inscriu en un paisatge de marina molt bonic ja que el veïnatge de la
vinya i el mar en aquest lloc és molt intens. Els ceps s’arrelen laboriosament
a feixes i bancals, construïts i reconstruïts al llarg de generacions amb una
admirable fidelitat, moltes vegades a pes de braços perquè la configuració del
terreny no admet gaires mecanitzacions.
A continuació ve el port i ja es divisa tota la població denominada també Banyuls de la Marenda (foto).
El nucli
primitiu de Banyuls no era arran de mar sinó al barri rural de la Rectoria, a
la vall de Banyuls.
Seguint per el passeig marítim molt ben arreglat (foto), amb un record a
Arístides Maillol, escultor català contemporani nascut en aquesta localitat
(foto) i, amb l’edifici del Ajuntament davant (foto) em vaig
endinsar per els carrerons d’aquesta vila famosa per seus vins, la
tranquil·litat i el turisme, cap a la estació del tren (foto) que em portaria
cap a Portbou i enllaçar amb l’altre tren cap a Barcelona.
